Al 2007, tot i que el més esperable era que seguís amb la farmàcia de la família, vaig creure millor intentar tenir la meva pròpia farmàcia, que el mèrit no fos heretat sinó propi.

Obrir una farmàcia de nova obertura és realment molt difícil, hi ha molt poca probabilitat perquè se n’obren molt poques,  molts farmacèutics interessats i s’ha d’esperar molt temps. Sanitat i el Col·legi de Farmacèutics, només concedeixen noves farmàcies quan, per habitants es considera que és necessari obrir-ne una. En el cas d’Olesa cada 4000 habitants.

És un procés molt laboriós d’anar als ajuntaments de diferents pobles a demanar quants habitants hi ha en un dia concret, i això volia dir recorre les comarques del voltant com una baldufa.

Al 2010, faltaven pocs habitants a Olesa per una nova obertura, així que jo i la meva filla de mesos anàvem cada dia, durant molts mesos, a l’ajuntament d’Olesa a preguntar els habitants.

Finalment, just quan superàvem per 4003 habitants, vaig fer la petició al Col·legi de Farmacèutics de Barcelona. Com que les peticions són públiques, vaig ser molt curosa de fer la petició en el moment exacte que tocava, vaig ser la primera i la primera guanya.

Com que “las cosas de Palacio van despacio”, va passar el 2010, el 2011, i el 2012, quan estava embarassada del meu fill, va arribar la carta del Col·legi de Farmacèutics notificant-me que la pròxima farmàcia d’Olesa seria la farmàcia Vendranes. Vaig plorar una bona estona, s’ha de dir. Feia més de 5 anys que el procés havia començat i per fi havia arribat. Quina il·lusió! Ho havia aconseguit!

Després de gairebé 7 anys, la farmàcia es va obrir el 20 de juny del 2013.

A dia d’avui, a part dels meus fills i la meva família, és una de les coses que n’estic més orgullosa. Tenir un objectiu, i amb esforç i tenacitat aconseguir-lo, realment et fa molt feliç.

Les coses fàcils i ràpides no els hi donem valor, però aquelles difícils i que requereixen esforç son les que es valoren i les que valen la pena.